El cinema en català camina per un camp de mines. La gala dels Premis Gaudí 2026 deixa una sensació agredolça difícil d’ignorar. Més enllà del talent, de l’ofici i de l’ambició industrial que indiscutiblement hi havia ahir sobre l’escenari, la pregunta incòmoda torna a aparèixer amb força: quina és avui la identitat real dels Premis Gaudí?

Si partim d’una dada objectiva, el panorama és preocupant. El nombre de pel·lícules rodades majoritàriament en català presents en la cursa als premis era limitat: Esmorza amb mi (Iván Morales), Estrany riu i La nostra habitació (Jaume Claret Muxart), Frontera (Judith Colell), Wolfgang (Javier Ruiz Caldera), Mares (Ariadna Seuba), Constel·lació Portabella (Claudio Zulian), Nens (Anna Martí Domingo), De sucre (Clàudia Cedó) i alguns casos on el català hi té un paper secundari, com La furia o Molt lluny. Si s’analitza el conjunt de les categories (excloent millor llargmetratge, millor film europeu i millor pel·lícula en llengua no catalana), la presència del català amb prou feines arriba, de mitjana, a una quarta part de les candidatures (aproximadament 6 premis sobre més de 25 estatuetes), un percentatge clarament insuficient per a uns premis que haurien de ser el principal aparador del nostre cinema. Un gruix fràgil, gairebé testimonial, si el comparem amb el conjunt del palmarès, on pel·lícules en castellà o amb un català anecdòtic com Sirat (8 premis), Sorda (3 premis) o La furia (2 premis) van concentrar la majoria de reconeixements, incloent-hi categories tècniques i principals.

I aquí rau el problema. Els Gaudí haurien de ser l’espai natural de celebració, protecció i impuls del cinema en català, no un reflex mimètic d’una indústria que mira cap a altres mercats, altres llengües i, sovint, altres premis. Quan una pel·lícula com Sirat, sense presència de català, esdevé una de les grans triomfadores (i a sobre amb el relat afegit de la cursa als Oscars), el missatge que s’envia és clar: el català és prescindible fins i tot als seus propis premis.

Això converteix els Gaudí, perillosament, en una avantsala dels Goya, més pendents de validar un model industrial estatal que no pas de defensar una cinematografia pròpia. I no es tracta de qüestionar la qualitat artística de les obres premiades, sinó de preguntar-nos quin espai real queda per a una llengua i una mirada que ja parteixen en desavantatge estructural.

Els exemples no s’acaben aquí. El cas de Sorda, sens dubte una de les joies de l’any, és especialment revelador. La pel·lícula és una producció catalana, però la directora no ho és i l’obra és majoritàriament en castellà. Segons els criteris oficials dels Premis Gaudí, una pel·lícula pot ser elegible si té participació significativa de productora o talent català, encara que la direcció no sigui del territori. Això significa que premis clau com Millor Direcció poden recaure en directors que no són catalans, pel fet d'haver-hi “talent català” a l’equip. El resultat és clar: els Gaudí, que haurien de ser l’espai per impulsar i reconèixer el talent català, acaben premiant obres amb direcció externa al territori. Legal, sí, completament dins de les regles, però coherent amb l’esperit dels Gaudí? Aquest és el debat que cal obrir.

El cinema en català, avui, camina per un camp de mines. I la metàfora no és gratuïta. En una escena icònica de Sirat, aquesta tensió constant, aquest avançar amb por però sense aturar-se, defineix perfectament l’estat de la nostra cinematografia: qualsevol pas en fals pot fer esclatar un projecte, una carrera o una llengua sencera dins del sistema.

En aquest context, cal destacar amb justícia el cas de Frontera. És probablement l’única pel·lícula que ha aconseguit trencar de manera clara la barrera de l’idioma, competir de tu a tu i fer-ho sense renunciar a la seva identitat (4 premis incloent Millor pel·lícula i Premi del públic). És una gran notícia, però fins i tot aquí planeja el dubte: quantes estatuetes merescudes s’han quedat pel camí perquè competia amb un cinema en castellà que juga en una altra lliga de mercats, pressupostos i aliances?

Cal afegir un matís fonamental. Les votacions dels Premis Gaudí no les fa la institució com a ens abstracte, sinó les acadèmiques i els acadèmics que en formen part. Ara bé, si les regles del joc permeten que el resultat final dilueixi de manera sistemàtica la llengua i el cinema que aquests premis haurien de defensar, el problema deixa de ser individual i esdevé estructural.

Cal dir-ho clarament: si no es revisen aquests criteris, l’Acadèmia del cinema català corre el risc de formar part del problema i no de la solució. Per la nostra part, creiem en l’Acadèmia, sense cap dubte està fent una gran feina i ha contribuït decisivament a professionalitzar, visibilitzar i dignificar el sector. Però potser ara, quan ja hem assolit una certa majoria d’edat, és el moment de tornar a obrir un debat cultural i no polític i, sobretot, de prendre decisions abans no sigui massa tard.

Les decisions han de basar-se en dades concretes, com la distribució real de premis (25%), percentatges de presència del català i la comparació amb els guanys de pel·lícules en castellà, per assegurar que el cinema en català no es converteixi en una nota a peu de pàgina dins dels seus propis premis.